domingo, octubre 28, 2007

ROTARACT BADALONA FIESTA DE LA CASTAÑADA

Rotaract Badalona empieza a formar-se como tal. Para ello celebramos nuestro primer acto juntos el miercoles 31 de Octubre en el Restaurante "La Donzella de la Costa" de Badalona (10 min de la estación de tren).

Sera una fiesta en la que se celebrará la castañada. Comienza a las 9.30 con un coctel o pica-pica, en los postres hay varios numeros de danza y capoeira que actuaran beneficamente para la causa y posteriormente la fiesta.
El dinero recaudado lo enviamos a la Fundacion ARSIS de Badalona para el acondicionamiento de unas aulas para jovenes estudiantes sin recursos economicos, y lo que nosotros financiamos son ordenadores, arreglo de puertas, ventanas, mesas, etc. para que puedan iniciar unos estudios gratuitos.

Precios
40 EUR: Cena + espectáculo + 1 copa
25 EUR: 3 copas

viernes, octubre 12, 2007

Amor - odio

Amor - odio - amor - odio - amor - odio - amor - odio - odio - odio - odio - odio - odio - odio - odio...

Pero tanto odio hace que el significado de éste sea mas leve.

Entonces... ¿cuanto mas se odia mas superficial es el odio y mas se acerca este al amor...?


viernes, octubre 05, 2007

El pot de vidre i el cafè


Quan les coses a la vida et superin, quan 24 hores al dia no et són suficients, recorda el pot de vidre i el cafè.


Un professor, davant els seus alumnes de la classe de filosofia, sense dir ni una paraula, va agafar un pot gran de vidre i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf.


Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants van estar d'acord a dir que sí.


El professor va agafar una capsa plena de perdigons i la va buidar dins del pot. Aquests van omplir els espais buits que quedaven entre les pilotes de golf. El professor va tornar a preguntar als estudiants si el pot estava ple i ells van tornar a dir que sí.


Després el professor va agafar una capsa amb sorra i la va buidar dins del pot. Per suposat que la sorra va omplir tots els espais buits i el professor va preguntar de nou si el pot estava ple. En aquesta ocasió, els estudiants van respondre amb un sí unànime.


El professor ràpidament va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i, efectivament, va omplir tots els espais buits entre la sorra. Els estudiants reien.


Quan el riure es va anar apagant, el professor va dir:


-Vull que us adoneu que aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf són les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, l' amor, les coses que t'apassionen. Són coses que, encara que perdéssim tota la resta i només ens quedessin aquestes, les vostres vides encara estarien plenes.


Els perdigons són les altres coses que ens importen, com la feina, la casa , el cotxe,...


La sorra és la resta de petites coses.


Si primer posem la sorra en el pot, no hi hauria espai per als perdigons ni per a les pilotes de golf.


El mateix passa amb la vida. Si utilitzem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai no tindrem lloc per a les coses realment importants.


Para atenció a les coses que són crucials per a la teva felicitat.


Juga amb els teus fills, dóna't temps per anar al metge, vés amb la teva parella a sopar, practica el teu esport o afecció favorita. Sempre hi haurà temps per netejar la casa , per reparar la clau de l'aigua,...


Ocupa't primer de les pilotes de golf, les coses que realment t'importen.


Estableix les teves prioritats, la resta només és sorra"


Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representava el cafè.


El professor va somriure i va dir:


"Què bé que em facis aquesta pregunta!. El cafè és per demostrar que encara que la teva vida sembli plena, sempre hi ha lloc per a un parell de tasses de cafè amb un amic".

miércoles, octubre 03, 2007

Pensemos un poco.

Tema planteado por John Cage, uno de los compositores de vanguardia más reconocidos e influyentes, un genio.
Yo primero me preguntaria qué estamos haciendo, puesto que si no lo sabemos menos aun donde vamos a ir.. pero en fin. Llega un punto que es la propia inercia la que nos lleva donde vaya el viento.
Si no sabemos ni siquiera si es el ojo el que visualiza el objeto o el objeto que desprende unas particulas que lo hacen ser visto.
Tampoco sabemos si la realidad es la que vemos o la que hay en nuestra mente.
Ni si existen objetos desconocidos los cuales somos incapaces de ver por no estar gravados en nuestro conocimiento o experiencia.
Ni si de hecho el objeto está donde lo vemos o en otro sitio. Pues son las particulas de la materia las que aparecen y desaparecen a cada instante sin saber a donde van. Y... si no podemos fiarnos de las particulas como fiarnos del objeto en si? en fin. Aprendamos a pensar.


martes, octubre 02, 2007

lunes, octubre 01, 2007

UNO A UNO

Y se fueron metiendo uno a uno alli dentro, por fin, despues de mucha insistencia comenzaron a ceder y dejaron de poner resistencia aunque era visible que aquello no era de su agrado. Pero aquello era necesario, eran malos y perjudiciales para ella, y no se podia sucumbir por pena o lamentarse por la pérdida. Uno a uno, obedientes tras muchos palos aunque con malas caras fueron metiendose en aquella pequeña caja de la que todavia no se conoce la llave. Y allí quedaron los miedos encerrados, aunque aún de vez en cuando y cuando ella se distrae salen a tomar el aire produciendo efectos inevitablemente nocivos a su alrededor.

INCARNAT

Inspirat en el llibre "Davant del dolor dels altres" de Susan Sontag, l’espectacle és una peça d’un color vermell viu i brillant, el color de la carn. És un treball per a nou ballarins sense música que qüestiona la natura de les relacions humanes davant del patiment dels altres. Una obra situada en un món cruel on els que pateixen són sovint els més solitaris i on es plantegen preguntes com: què trenca l’ànima humana?, què ens mou i què ens fa reaccionar?, com ens afecta el patiment dels altres? i si ens afecta, de què serveix? és la dansa una força de resistència?
Es converteix en una desfilada d’imatges salvatges i brutals que colpegen l’ull de l’espectador i truquen a la porta del terror, exactament igual que els titulars diaris de les notícies.

La coreògrafa Lia Rodrigues, incisiva i increïblement estimulant, fa caure les nostres conviccions i actituds i ens força a mirar-nos a nosaltres mateixos i a la resta com a humans, molt humans.

La veritat es que acabo d'arribar de veure l'espectacle i encara tinc que pair-ho... molt bèstia.